El llegat de Barcelona 92
Ideologies polítiques al marge, el millor que li ha passat a la ciutat de Barcelona des de la mort del dictador Franco, i des de bastant abans, van ser els Jocs Olímpics Barcelona 92. Amb l'excusa dels jocs es van fer un munt d'inversions a la ciutat que d'altra manera no s'haguessin fet mai, o potser algunes s'haurien fet molt més tard. El mèrit va ser de molta gent i de totes les institucions públiques, i de moltes empreses privades.
Però si haguéssim de centrar l'èxit en dos personatges, aquests serien el president del COI, per la seva gestió inestimable per obtenir la concessió dels Jocs per a la nostra ciutat, i Pasqual Maragall, l'alcalde olímpic. Entenem que cal fer aquest reconeixement públic al marge d'ideologies, no pel conjunt de les seves trajectòries polítiques sinó per la seva gestió en aquell esdeveniment.
L'Ajuntament de Barcelona es va bolcar en els jocs, i altres institucions —Generalitat de Catalunya i Govern d'Espanya— també s'hi van afegir amb molt d'interès, tot i que de vegades arrossegant una mica els peus en constatar que havien de compartir necessàriament el protagonisme i el control polític de l'esdeveniment amb les altres institucions involucrades. Però tots van sortir a la foto.
Com apuntàvem abans, el balanç dels jocs va ser un dels millors èxits col·lectius de la nostra història recent, i la majoria de barcelonins se n'han de sentir orgullosos, tot i que, òbviament, no tot es va fer al gust de tothom. Tothom va haver de cedir en algunes parcel·les relacionades amb els seus interessos particulars.
Cal dir que també hi va haver organitzacions i moviments en contra, uns perquè hi veien la barra lliure a l’especulació, altres que estaven molt preocupats per l’impacte al medi ambient i altres que afirmaven que els jocs ens espanyolitzarien irremeiablement.
Urbanísticament, el gran llegat ciutadà dels jocs són, sense cap mena de dubte, els trenta-cinc quilòmetres de les Rondes de Barcelona. El trànsit que ara passa per les Rondes abans creuava la ciutat pel mig, amb totes les molèsties i costos ambientals que això comportava. La Vila Olímpica, l'Estadi de Montjuïc remodelat, la torre de comunicacions, etc., també formen part d'aquest llegat, però amb menys importància ciutadana que les Rondes.
No cal dir que, posats a buscar, de motius de crítica en trobaríem uns quants; això no obstant, entenem que en el balanç final pesen molt més els aspectes positius els quals, trenta anys després, continuen estant al servei de tots els barcelonins, al marge de la seva posició ideològica sobre la celebració d'aquell esdeveniment. I des d’una òptica estrictament sarrianenca, no volem acabar aquest editorial sense tornar a reivindicar la cobertura pendent de la Ronda així com el tram final de la Via Augusta, unes assignatures pendents des de fa tres dècades.
La Junta Directiva
(Per llegir el butlletí sencer cliqueu aquí)
