dilluns, 24 d’octubre de 2016

Casa Nadal de Sarrià

Foto: BTV

Casa Nadal o Can Raventós, descrita en el llibre: “Memòries: vuitanta anys de sinceritats i silencis”, de Joaquim Maria de Nadal.

(pàg.86) Aquella casa era un d’aquells típics edificis del darrer terç del segle XIX, que tenien un cos central i dues grans galeries arcades a banda i banda.

En la planta principal hi havia els salons, el menjador i els dormitoris, i a la planta baixa, la sala de billar i la biblioteca. Aquesta constava d’alguns milers de volums procedents de diverses herències.

En aquella biblioteca, jo m’hi passava la major part del dia i, a estones perdudes traduïa a Lamartine. Més endavant vaig canviar de sala de treball a sobre el segon pis el meu oncle que havia estat un gran arquitecte, en Romà Prats, s’hi havia agençat un estudi que rebia la llum del migdia per un enorme finestral encarat a Barcelona des d’on es podia fruir d’una vista magnifica de la ciutat.

No és possible parlar de Sarrià sense esmentar els frares. El convent dels pares caputxins, construït feia poc temps, assolí una nomenada de virtut i d’intel·ligència com pocs. A l’església d’aquell convent ens trobàvem els pseudo estiuejants de Sarrià, que érem pràcticament mig Barcelona, car era consuetud que, abans de donar per finit l’estiueig els que posseïen torres en aquell poble hi anessin a passar el mes de setembre. I com que eren tants els que hi tenien casa, el temple dels frares caputxins semblava una sucursal del de Santa Anna, que era aleshores l’església de “moda”.

(pàg.84) Hi havia una altre raó per a fer-nos l’estada agradosa: a un centenar de metres de casa hi havia la torre del Sr. Delfí Artós -el “Don Delfí “de les conferencies de sant Vicenç- en la qual li feien companyia els seus néts i cosins meus, els germans Nadal Artós. Entre ells que eren quatre, i nosaltres que érem tres, constituíem un grup ben avingut i carregat de projectes, capaç d’organitzar tota mena de jocs dinàmics i estàtics.

Quan érem a Sarrià no ens recordàvem que Barcelona existís, i els dies ens passaven sense adornar-nos-en.

Sarrià tenia vida pròpia amb absoluta independència del que podia ocórrer a la ciutat veïna: des del mestre de cases- en Dominget- fins en Peret monja, el sagristà, tothom tenia la seva personalitat, i hi havia metges intel·ligentíssims com els doctors Turell i Batlle, i el millor cansalader dels contorns, en Brasó, i un alcalde model d’administració, en Daniel Mota, conegut pel “Danielet” i un fuster, en Baruel amb un bigoti i una perilla dignes de qualsevol burgès, i un jardiner, en Tomàs Oliveras tant coneixedor de la jardineria com de la vida.

(pàg.13) Sé que vaig néixer a Sarrià el dia 9 del mes d’agost de l’any 1883, en una torre que tenien els meus pares al carrer de Barcelona 56; una torre que sense modificacions essencials, existeix encara. El nom del carrer sí que ha canviat; avui es diu carrer de Bonaplata. En aquella mateixa casa hi havia mort la meva germana Maria.

Nomes tenia tres anys quan vaig experimentar una de les impressions més recordables de la meva vida. Fou l’any 1886, quan vingué a Barcelona Don Joan Bosco, el sant fundador de d’institut salesià. Una mena de pietosa bogeria arborà la ciutat; tothom volia veure’l i sentir-lo, i parlar-hi, i seguir-li les petjades en totes les seves visites, i sentir-li la veu, i rebre la comunió de les seves mans, i obtenir-ne les benediccions, i percebre alguna de les seves paraules o somriures.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada